Us hem penjat aquest
article de la periodista Raquel Font, en què comenta un llibre de l'Eva Millet,
Hiperpaternidad, sobre la protecció que exercim en els fills. L'article sortí
al diari "ara" el dia 5 de març, i ens fa reflexionar sobre com eduquem
els fills. Sobretot parla de nens i nenes més petits que els que tenim a
l’institut, és cert, però si el llegiu amb tranquil.litat veureu que podeu
aplicar-ho també als vostres fills adolescents. Els pares o mares molt sovint
es plantegen dubtes de si estan educant bé o si ho fan malament o de manera
regular. L’article dóna pautes de comportament, és cert però sobretot de
reflexió serena.
La hiperpaternitat és el model de criança que es caracteritza per una
sobreprotecció excessiva dels fills, que comporta una pèrdua d’autonomia i poca
tolerància a la frustració. Què ha canviat en la nostra societat perquè sigui
força habitual topar amb aquest patró educatiu?
Si sou dels que quan aneu a buscar els fills a
l’escola el primer que feu és carregar les seves motxilles, o mentre sou al
parc els aguanteu l’entrepà perquè hi vagin fent mossegades, és possible que us
hàgiu apuntat al carro de la hiperpaternitat, un nou model de criança exportat
dels Estats Units que converteix els fills en el centre més absolut de la vida
familiar.
Fa només unes dècades, tres o quatre, els nens sortien
a jugar al carrer amb els amics, podien anar sols a l’escola a partir d’una
certa edat i no tenien la major part del temps extraescolar ocupat formant-se
per tenir un futur brillant i convertir-se en un adult triomfador. Després vam
passar als nens hiperregalats, quan els pares que se sentien culpables pel poc
temps i atenció que podien dedicar als seus fills intentaven compensar-los amb
regals i premis de tota mena.
Ara amb la hiperpaternitat els pares han col·locat els
fills en una vitrina a dalt d’un pedestal perquè no els passi res i se’ls pugui
protegir de tot, fins i tot del que no cal protegir-los. La conseqüència
d’aquests excessos són nens amb poca autonomia, amb baixa tolerància a la
frustració i amb moltes més pors.
La periodista barcelonina Eva Millet acaba de publicar
un llibre titulat Hiperpaternidad. Del modelo mueble al modelo altar (Plataforma
Editorial), en què desenvolupa amb detall els diferents aspectes d’aquest
fenomen, en el qual “els fills es converteixen en una mena d’obsessió en la
qual invertir grans quantitats de temps i de diners”. Millet està convençuda
que s’ha arribat a aquest punt perquè estem en una societat “que demana que tot
sigui perfecte: la casa, el cos, el cotxe i, ara també, el nen, que s’ha
convertit en un símbol d’estatus”. A més, assegura la periodista, ens ho posen
fàcil perquè hi ha una oferta molt àmplia de tot tipus de formacions per
arribar a aconseguir el somniat fill perfecte.
Diferents tipologies
El perfil d’un hiperpare seria el d’un professional de
classe mitjana o alta, tant home com dona, amb pocs fills, amb mitjans i molta
informació per invertir en l’educació dels seus fills. Però no tots els
hiperpares són iguals. Hi ha diverses tipologies: els pares helicòpter,
que sobrevolen les vides dels seus fills -petits i no tan petits- pendents no
només de les seves necessitats sinó també dels seus desitjos. Hi ha els pares
piconadora, que aplanen el camí perquè els fills no s’hagin d’enfrontar a
cap obstacle a la vida. Els pares guardaespatlles, que vigilen que
ningú critiqui el seu fill, o els pares mànager, que, segons
Millet, “moltes vegades enverinen el món de l’esport escolar” pressionant i
insultant àrbitres i entrenadors.
El fenomen de la hiperpaternitat va començar a finals
dels anys 90 als Estats Units, on els responsables de les universitats d’aquell
país van començar a detectar que els pares dels nens de la generació anomenada
del mil·lenni vetllaven excessivament pels interessos dels seus fills, fins al
punt de discutir amb els professors alguna nota que consideraven inadequada.
N’hi havia que fins i tot pretenien anar a les
entrevistes d’admissió a què s’havien de sotmetre els nois i noies,
pràcticament adults, per ser alumnes d’aquelles universitats. Aquest tipus de
comportaments actualment també es donen a les universitats catalanes, on els
alumnes “cada vegada estan més infantilitzats i més supervisats pels seus
pares”.
I és que la hiperpaternitat té efectes importants no
tan sols a l’àmbit familiar, sinó també en l’àmbit educatiu des de ben petits.
Els hiperpares arriben a fer les mil i una per aconseguir l’escola perfecta per
al seu fill, perquè una altra de les característiques d’aquest model de criança
és l’obsessió per l’estimulació precoç: els nens han de destacar tan aviat com
es pugui en competències com la lectura, l’escriptura, l’esport o els idiomes.
Un cop ja tenen l’escola ideal, els hiperpares també necessiten saber tot el
que passa a dins les aules, fins al punt de voler interferir en la tasca
educativa dels mestres.
‘Underparenting’
Un altre dels elements que introdueix Millet en el seu
llibre és la gran inseguretat que sentim els pares a l’hora d’educar els fills:
“Hi ha molta informació, tenim menys fills i els tenim de més grans, en un
moment que segurament som més reflexius, i aquesta inseguretat, a vegades, ens
fa tornar-nos una mica bojos, amb la millor de les intencions”. Millet posa com
a exemple l’oferta desmesurada de gadgets de seguretat
infantil que hi ha al mercat, com ara matalassos certificats per l’associació
contra la mort sobtada infantil, aplicacions de mòbil per tenir controlades les
constants vitals de l’infant o cascos homologats per quan comença a caminar...
Davant d’aquest panorama, la periodista, que s’ha especialitat en temes
d’educació i criança des del seu blog www.educa2.info, recomana que
els pares ens relaxem, que deixem de tenir-ho tot planificat i busquem temps
només per estar amb la família. Això és el que vindria a ser el que
s’anomena underparenting, que es pot començar a practicar amb un
gest tan senzill com deixar de carregar les motxilles dels fills a la sortida
de l’escola. “Si pesen massa -adverteix Millet- se’ls poden treure un parell de
llibres, però és important que els infants es responsabilitzin de les seves
coses”.
Per contrarestar la hiperpaternitat, Millet també
proposa la “sana desatenció”, que consisteix a no anticipar possibles
contratemps i a no perdre els nervis davant de qualsevol malestar del nen. “I
és que a vegades ens anticipem tant a tot que acabem veient problemes on no
n’hi ha”. Per exemple, hem de procurar no veure anorèxia on només hi ha un nen
desganat durant uns dies (si la conducta persisteix és quan hem d’intervenir),
explica la periodista, que aposta per confiar més en els fills i transmetre’ls
el missatge que ells poden fer-ho: “Educar és deixar anar els fills. Encara que
a un nadó l’hàgim de protegir, també hem de donar eines als nens perquè facin
el seu camí”.
Segons Millet, els hiperpares també pequen de
preguntar-ho tot als fills: vols anar a dormir?, vols banyar-te?, què vols
menjar? “No han de decidir coses que no els toca decidir”, remarca, i ho
exemplifica amb l’anècdota d’una mare que fins i tot li pregunta a la filla si
vol que li doni un medicament. És important tenir en compte l’opinió dels
fills, però no preguntar-los-ho tot per sistema perquè la conseqüència, com
s’explica al llibre, són uns nens L’Oréal, que seguint l’eslògan
“Perquè jo ho valc” consideren que tenen el dret a opinar sobre tot.
Com són els fills dels hiperpares?
Més pors
Els nens que han crescut entre cotó fluix, que no
s’han hagut d’enfrontar a cap dificultat perquè els seus pares els han resolt
tots els problemes i que, a més, han vist que els pares els defensaven davant
de qualsevol situació són nens insegurs, amb més pors que mai. Tenen por de dir
que no, de dir que sí, de decidir, del menjar, de perdre, dels animals... La
por és una emoció bàsica, imprescindible per a la nostra supervivència, que ens
paralitza o ens fa fugir. Hi ha moltes tipologies de pors: n’hi ha amb les
quals es pot conviure fàcilment i n’hi ha que ens poden arribar a amargar
l’existència. Per superar la por, diu Eva Millet en el seu llibre, només hi ha
un camí: enfrontant-s’hi. Cal ensenyar als nens a dominar les pors.
Baixa tolerància a la frustració
Els fills dels hiperpares acostumen a tenir una
tolerància molt baixa a la frustració perquè els pares, amb les millors
intencions, pretenen estalviar al fill aquella sensació desagradable que suposa
no aconseguir el que vols. Eva Millet assegura que s’ha arribat al punt que
fins i tot hi ha pares que justifiquen certes actituds inacceptables del fill
amb l’argument que “té una baixa tolerància a la frustració”.
Poca autonomia
Els infants a qui sempre se’ls ha donat tot fet són
criatures amb molt poca autonomia, és a dir, amb molt poca capacitat de fer res
per ells mateixos perquè no se’ls ha donat l’oportunitat d’aprendre’n. Això els
genera inseguretat i falta de confiança en ells mateixos perquè necessiten el
suport dels seus pares per fer-ho tot.
"Falcó de notícies"
07 març 2016